dilluns, 15 de desembre del 2008

Les setze regles de l'esperanto

1. L'esperanto només té l'article determinat la, igual per a tots els gèneres, números i casos. Manca d'article indeterminat.
2. El nom substantiu acaba en o. Per formar el plural s'afegeix una j al singular. La llengua només té dos casos: nominatiu i acusatiu. Aquest últim es forma afegint una n al nominatiu. Els altres casos es formen amb preposicions: el genitiu amb de (de), el datiu amb al (a), l'ablatiu amb kun (amb) o amb altres preposicions, segons el sentit.
3. L'adjectiu acaba en a. Els casos i números es formen com en els substantius. El grau comparatiu es forma amb la paraula pli (més) i el superlatiu amb la paraula plej (el més). El "que" del comparatiu es tradueix per ol, i el "de" del superlatiu per el.
4. Els adjectius numerals cardinals són invariables: unu (1), du (2), tri (3), kvar (4), kvin (5), ses (6), sep (7), ok (8), naŭ (9), dek (10), cent (100), mil (1000). Les desenes i centenes es formen per la simple reunió dels mencionats numerals. Als adjectius numerals se'ls afig: la terminació a de l'adjectiu, per formar els numerals ordinals; obl per als múltiples; on per als fraccionaris; op per als col·lectius. Po abans dels cardinals forma els distributius.
5. Els pronoms personals són: mi (jo), vi (tu, vostè, vostès, vosaltres), li (ell), ŝi (ella), ĝi (ell, ella, allò, per a animals o coses), si (es, se, si, reflexiu), ni (nosaltres), ili (ells, elles), oni (es, u, un, hom). Afegint-los la terminació a de l'adjectiu es formen els adjectius o pronoms possessius. Els pronoms es declinen com a substantius.
6. El verb és invariable en les persones i en els números. El present acaba en as, el passat en is, el futur en os, el condicional en us, l'imperatiu en u i l'infinitiu en i. Els participis actius, en ant el present, en int el passat i en ont el futur. Els participis passius, en at el present, en it el passat i en ot el futur. La veu passiva es forma amb el verb esti (ser) i el participi passiu del verb que es conjuga. El "de" o el "per" de l'ablatiu agent es tradueixen per de.
7. L'adverbi acaba en e. Els seus graus de comparança es formen com els de l'adjectiu.
8. Totes les preposicions regeixen, per elles mateixes, el nominatiu.
9. Tot mot es pronuncia de la mateixa manera com s'escriu.
10. L'accent tònic cau sempre sobre la penúltima síl·laba.
11. Els mots compostos es formen per la simple reunió dels elements que els formen. En ells, el mot fonamental va sempre al final. Els afixos i terminacions es consideren paraules.
12. Si a la frase ja hi ha una paraula negativa no s'escriu l'adverbi ne (no).
13. La paraula que indica el lloc on es va, porta la terminació de l'acusatiu.
14. Tota preposició té en esperanto un sentit invariable i ben determinat, que fixa el seu ús. No obstant això, quan el sentit que volem expressar no indica amb tota claredat quina preposició hem d'emprar, farem servir la preposició je, que no té significat propi. Aquesta regla no danya la claredat, perquè en aquells casos, totes les llengües fan servir qualsevol preposició, sense més norma que el costum. En lloc de je es pot usar també l'acusatiu, si no crea ambigüitat.
15. Els mots "estrangers", o sigui els que la majoria de llengües han tret d'un mateix origen, no pateixen cap alteració quan passen a l'esperanto, però n'adopten l'ortografia i les terminacions. No obstant això, dels diferents mots derivats d'una mateixa arrel, és preferible emprar inalterat només el mot fonamental i formar les altres segons les regles de l'esperanto.
16. Les terminacions a de l'article i o del substantiu en singular poden suprimir-se i substituir-se amb un apòstrof.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada